sábado, 14 de mayo de 2011

JOHN RAWLS

LA TEORIA DE LA JUSTÍCIA:

La línia de la supervivència, representa els drets i les llibertats bàsiques que tot ésser humà hauria de poder tenir.
A partit de la superació d’aquesta línia, la mesura de felicitat va augmentant progressivament, fins a arribar a una segona línia, que tot el que la sobrepassa, no aporta felicitat. El que s’ha de fer amb tot el que sobrepassa aquesta línia, és donar-ho a les persones que es troben per sota del que hem anomenat línia de la supervivència, per tal d’intentar reduir la diferència entre els dos extrems de la societat.





Què n'opineu d'aquesta teoria? Penseu que seria viable aplicar-ho a la nostre societat?





Clara Esquerra.

miércoles, 11 de mayo de 2011

ELS MANEL

ELS MANEL


Aquest grup de música en català, sobradament conegut en aquests moments, sembla que siguin més que una agrupació d'entreteniment ja que les seves cançons s'inspiren en referents filosòfics o simés no ho sembla.
En el cas d'aquesta cançó, jo he interpretat (humilment) que explica la història d'ell trobant-se amb un ex de la seva parella actual, i agraeix tot allò que ha causat que ara estiguin junts (la seva parella i ell). 
Hi ha un moment diu : " ai benbolgut, que extrany si un dia et van fer mal" que el relaciono amb l'amor fati de Nietzsche ja que aquest amor al destí ens fa estimar totes les coses que ens passem , encara que siguin dolentes. Perquè aquestes coses ens porten fins al nostre destí!

Robert Pruna

JOHN STUART MILL

"Però la base d’aquest poderós sentiment natural existeix; i és aquesta la que, un cop reconeguda la felicitat general com el criteri ètic fonamental, constitueix la força de la moral utilitarista. Aquest sòlid fonament són els sentiments socials de la humanitat, el desig de viure en unitat amb els nostres semblants, que ja és per si mateix un principi poderós de la naturalesa humana, i afortunadament un d’aquells que tendeixen a enfortir-se amb les influències que fan avançar la civilització, fins i tot sense inculcar-los expressament. L’estat social esdevé de cop tan natural, tan necessari i tan habitual en l’home, que si no és a causa d’unes circumstàncies inusuals o per un esforç deliberat d’abstracció, mai no ens concebríem d’altra manera que com a membres d’un organisme; i aquesta associació es va consolidant a mesura que la humanitat s’allunya de l’estat d’independència salvatge. Una condició que és essencial per a l’estat social, doncs, esdevé així part inseparable de la idea que tota persona té sobre l’estat de coses en què ha nascut, i a què està destinat tot ésser humà. Ara bé, la societat entre éssers humans, llevat de la relació entre amo i esclau, és manifestament impossible sobre qualsevol altra base que no sigui la necessitat de consultar els interessos de tots. Una societat entre iguals només pot existir si s’entén que s’han de considerar igualment els interessos de tots. I com que, en tots els estadis de la civilització, cada persona té iguals, llevat d’un monarca absolut, cada un es veu obligat a viure en aquests termes amb els altres. En cada època es fan passos endavant cap a un estat en què serà impossible viure permanentment amb algú en uns termes diferents. D’aquesta manera la gent es torna incapaç de concebre la possibilitat d’una situació de menyspreu absolut pels interessos dels altres."

J. S. MILL. L’utilitarisme, III

En aquest text de John Stuart Mill es poden copsar les idees bàsiques de l'utilitarisme i la seva moral. Al principi comença exposant que la moral utilitarista requereix la premissa que l’ésser humà vol viure en societat. Aquesta idea es pot veure en fragments com "tota persona té sobre l’estat" . També defensa que en una societat la igualtat és el que ha de dominar i amb aquesta igualtat els interessos i desitjos dels demés també s’han de respectar.

Aquest texts és doncs una representació sobre l'utilitarisme de Mill el qual sempre hi ha una idea d'Estat i de unitat social molt forta. Tot i això, Mill defensa també les llibertats individuals de cadascú però, només les respecta si no fan mal als altres. Aquest aspecte és, sota el meu punt de vista, el més polèmic de la filosofia de Mill ja que la llibertat individual (segons Mill; determinada per la dignitat) mai ha de contraposar-se a la global. Nietzsche com veurem més endavant és radicalment contrari a aquest aspecte i defensa que les llibertats individuals s'han d’imposar a les globals.

Us animo a comentar sobre aquest tema de Mill i a proposar solucions sobre com dibuixar aquesta línea que separa la llibertat individual del bé social, del bé comú.

Robert Pruna

sábado, 30 de abril de 2011

Karl Marx

“La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes.
Lliures i esclaus, patricis i plebeus, nobles i serfs de la gleva, mestres i oficials, en una paraula, opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acaba sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents. A anteriors èpoques històriques trobem quasi pertot arreu una estructuració completa de la societat en estaments diferents, una múltiple gradació de les posicions socials. A l’antiga Roma hi tenim patricis, cavallers, plebeus, esclaus; a l’edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres i oficials, serfs de la gleva i, a més, en quasi totes aquestes classes, altre cop gradacions especials.
La societat burgesa moderna, sorgida de la destrucció de la societat feudal, no ha eliminat les contradiccions entre les classes. Només ha creat noves classes, noves condicions d’opressió, noves formes de lluita al lloc de les velles.
La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, tanmateix, pel fet que ha simplificat les contradiccions entre les classes. Tota la societat es divideix cada cop més en dos grans camps enemics, en dues grans classes directament enfrontades: la burgesia i el proletariat.”
Manifest Comunista
Karl Marx i Frederich Engels


El manifest comença diferenciant entre els burgesos i els proletaris (opressors i oprimits respectivament). Posa molts exemples històrics tals com Romans-Esclaus o Nobles-Serfs. Remarca que estan en lluita constant i que només té dos finals: la transformació revolucionaria o la ruïna d’ambdues classes.

També diu que la burgesia tan sols ha substituït aquesta lluita. Aquesta burgesia trenca les relacions feudals i deixa el fred interès d’allò material. (es perden relacions emocionals).
Sota el meu punt de vista, caldria igualar les diferencies entre aquestes dues classes oposades i unir-les en una de sola per poder aconseguir que tot el món formés una gran unitat.
Aquest objectiu només es podria aconseguir a partir de la educació d’ambdues part ja que amb la lluita només s’aconseguiria allunyar aquests pols oposats. Si s’aconseguís educar a totes les noves generacions perquè cooperessin per aconseguir aquesta pau mundial. Així es podrien enderrocar els grans imperis industrials, banquers i empresaris per  a començar de nou en una societat lliure de violència i odi.



Robert Pruna





Immanuel Kant

"La metafísica, conocimiento especulativo de la razón, completamente aislado, que se levanta enteramente por encima de lo que enseña la experiencia, con meros conceptos (no aplicándolos a la intuición, como hacen las matemáticas), donde, por tanto, la razón ha de ser discípula de sí misma, no ha tenido hasta ahora la suerte de poder tomar el camino seguro de la ciencia. Y ello a pesar de ser más antigua que todas las demás y de que seguiría existiendo aunque éstas desaparecieran totalmente en el abismo de una barbarie que lo aniquilara todo. Efectivamente, en la metafísica la razón se atasca continuamente, incluso cuando, hallándose frente a leyes que la experiencia más ordinaria confirma, ella se empeña en conocerlas a priori. Incontables veces hay que volver atrás en la metafísica, ya que se advierte que el camino no conduce a donde se quiere ir. Por lo que toca a la unanimidad de lo que sus partidarios afirman, está aún tan lejos de ser un hecho, que más bien es un campo de batalla realmente destinado, al parecer, a ejercitar las fuerzas propias en un combate donde ninguno de los contendientes ha logrado jamás conquistar el más pequeño terreno ni fundar sobre su victoria una posesión duradera. No hay, pues, duda de que su modo de proceder, ha consistido, hasta la fecha, en un mero andar a tientas y, lo que es peor, a base de simples conceptos.
¿A qué se debe entonces qué la metafísica no haya encontrado todavía el camino seguro de la ciencia? ¿Es acaso imposible? ¿Por qué, pues, la naturaleza ha castigado nuestra razón con el afán incansable de perseguir este camino como una de sus cuestiones más importantes? Más todavía: ¡qué pocos motivos tenemos para confiar en la razón si, ante uno de los campos más importantes de nuestro anhelo de saber, no sólo nos abandona, sino que nos entretiene con pretextos vanos y, al final, nos engaña! Quizá simplemente hemos errado dicho camino hasta hoy. Si es así ¿qué indicios nos harán esperar que, en una renovada búsqueda, seremos más afortunados que otros que nos precedieron?
Me parece que los ejemplos de la matemática y de la ciencia natural, las cuales se han convertido en lo que son ahora gracias a una revolución repentinamente producida, son lo suficientemente notables como para hacer reflexionar sobre el aspecto esencial de un cambio de método que tan buenos resultados ha proporcionado en ambas ciencias, así como también para imitarlas, al menos a título de ensayo, dentro de lo que permite su analogía, en cuanto conocimientos de razón, con la metafísica. Se ha supuesto hasta ahora que todo nuestro conocer debe regirse por los objetos. Sin embargo, todos los intentos realizados bajo tal supuesto con vistas a establecer a priori, mediante conceptos, algo sobre dichos objetos -algo que ampliara nuestro conocimiento- desembocaban en el fracaso. Intentemos, pues, por una vez, si no adelantaremos más en las tareas de la metafísica suponiendo que los objetos deben conformarse a nuestro conocimiento, cosa que concuerda ya mejor con la deseada posibilidad de un conocimiento a priori de dichos objetos, un conocimiento que pretende establecer algo sobre éstos antes de que nos sean dados. Ocurre aquí como con los primeros pensamientos de Copérnico. Este, viendo que no conseguía explicar los movimientos celestes si aceptaba que todo el ejército de estrellas giraba alrededor del espectador, probó si no obtendría mejores resultados haciendo girar al espectador y dejando las estrellas en reposo. En la metafísica se puede hacer el mismo ensayo, en lo que atañe a la intuición de los objetos. Si la intuición tuviera que regirse por la naturaleza de los objetos, no veo cómo podría conocerse algo a priori sobre esa naturaleza. Si, en cambio, es el objeto (en cuanto objeto de los sentidos) el que se rige por la naturaleza de nuestra facultad de intuición, puedo representarme fácilmente tal posibilidad. Ahora bien, como no puedo pararme en estas intuiciones, si se las quiere convertir en conocimientos, sino que debo referirlas a algo como objeto suyo y determinar éste mediante las mismas, puedo suponer una de estas dos cosas: o bien los conceptos por medio de los cuales efectúo esta determinación se rigen también por el objeto, y entonces me encuentro, una vez más, con el mismo embarazo sobre la manera de saber de él algo a priori; o bien supongo que los objetos o, lo que es lo mismo, la experiencia, única fuente de su conocimiento (en cuanto objetos dados), se rige por tales conceptos. En este segundo caso veo en seguida una explicación más fácil, dado que la misma experiencia constituye un tipo de conocimiento que requiere entendimiento y éste posee unas reglas que yo debo suponer en mí ya antes de que los objetos me sean dados, es decir, reglas a priori. Estas reglas se expresan en conceptos a priori a los que, por tanto, se conforman necesariamente todos los objetos de la experiencia y con los que deben concordar. Por lo que se refiere a los objetos que son meramente pensados por la razón -y, además, como necesarios-, pero que no pueden ser dados (al menos tal como la razón los piensa) en la experiencia, digamos que las tentativas para pensarlos (pues, desde luego, tiene que ser posible pensarlos) proporcionarán una magnífica piedra de toque de lo que consideramos el nuevo método del pensamiento, a saber, que sólo conocemos a priori de las cosas lo que nosotros mismos ponemos en ellas."

La revolución copernicana 
Immanuel Kant





Què en penseu del text de Kant? Creieu que el que diu Kant al principi del text sobre la metafísica i l'experiència és cert? Hi esteu d'acord? Què en penseu de la filosofia de Kant en general? Us és afina o us relacioneu amb algun altre filòsof?



Ferran Mercader

lunes, 21 de febrero de 2011

David Hume

Les tres substàncies cartesianes, criticades per Hume:



Segons Descartes hi ha tres substàncies: 
- El "jo", que és la substància pensant.
- Déu, que és la substància infinita.
- El món material, que és la substància extensa.

Hume, critica la substància, perquè no en tenim impressió. La idea de substància no té cap base empírica i encara menys pot ser "causa" de res:

- Del "jo", no hi ha cap impressió sensible que sigui permanent, sinó que el Jo està  constantment en canvi.
- De Déu, no en tenim cap impressió, és només una idea de l'imaginació. 
- Del món material, en tenim coneixement, perquè el món o realitat és la causa de les nostres impressions, però no podem saber d’on han sortit les impressions, per tant no podem dir, tampoc, si realment hi ha una realitat diferent a les nostres impressions i idees.



Així, finalment, Hume ha de concloure de manera fenomenisme i l’escèptica que solament podem estar segurs de que hi ha feixos de percepcions. Aquesta és la conseqüència de l’empirisme portat a les seves darreres conseqüències.





Clara Esquerra

domingo, 20 de febrero de 2011

Descartes

Segona meditació:

"Me he convencido de que no hay nada en el mundo, ni cielo, ni tierra, ni mente, ni cuerpo. ¿Implica ello que yo tampoco exista? No: si hay algo de lo que esté realmente convencido es de mi propia existencia. Pero hay un engañador de poder y astucia supremos que me está confundiendo deliberada y constantemente. En ese caso, y aunque el engañador me confunda, sin duda, yo también debo existir... la proposición "yo soy", "yo existo", es necesariamente cierta para que yo la exprese o algo confunda mi mente."

En aquest fragment de la segona meditació de Descartes, s’observa com s’arriba a la primera veritat el “cogito ergo sum”. Per arribar-hi, en primer lloc ha calgut dubtar de tot per a trobar quelcom que resistís el dubte i es mostres de forma clara i distinta. Aquest dubte, ha provat que jo dubto per tant existeixo, en conseqüència, la meva existència és mostra clara i distintament. D’una forma indubtable.

Com a exemple,Descartes, proposa l’estudi d’un tros de cera. Defensa que la percepció que en tenim amb els sentits no esdevé suficient per a determinar que la coneixem amb certesa absoluta perquè si escalfem el tros de cera observat, les seves característiques (sensibles) varien. Aleshores, és quan recorrem  a la raó, (les idees) per aconseguir el coneixement vertader.






Robert Pruna