Karl Marx

“La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes.

Lliures i esclaus, patricis i plebeus, nobles i serfs de la gleva, mestres i oficials, en una paraula, opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acaba sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents. A anteriors èpoques històriques trobem quasi pertot arreu una estructuració completa de la societat en estaments diferents, una múltiple gradació de les posicions socials. A l’antiga Roma hi tenim patricis, cavallers, plebeus, esclaus; a l’edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres i oficials, serfs de la gleva i, a més, en quasi totes aquestes classes, altre cop gradacions especials.

La societat burgesa moderna, sorgida de la destrucció de la societat feudal, no ha eliminat les contradiccions entre les classes. Només ha creat noves classes, noves condicions d’opressió, noves formes de lluita al lloc de les velles.

La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, tanmateix, pel fet que ha simplificat les contradiccions entre les classes. Tota la societat es divideix cada cop més en dos grans camps enemics, en dues grans classes directament enfrontades: la burgesia i el proletariat.”

Manifest Comunista

Karl Marx i Frederich Engels

El manifest comença diferenciant entre els burgesos i els proletaris (opressors i oprimits respectivament). Posa molts exemples històrics tals com Romans-Esclaus o Nobles-Serfs. Remarca que estan en lluita constant i que només té dos finals: la transformació revolucionaria o la ruïna d’ambdues classes.

També diu que la burgesia tan sols ha substituït aquesta lluita. Aquesta burgesia trenca les relacions feudals i deixa el fred interès d’allò material. (es perden relacions emocionals).

Sota el meu punt de vista, caldria igualar les diferencies entre aquestes dues classes oposades i unir-les en una de sola per poder aconseguir que tot el món formés una gran unitat.

Aquest objectiu només es podria aconseguir a partir de la educació d’ambdues part ja que amb la lluita només s’aconseguiria allunyar aquests pols oposats. Si s’aconseguís educar a totes les noves generacions perquè cooperessin per aconseguir aquesta pau mundial. Així es podrien enderrocar els grans imperis industrials, banquers i empresaris per  a començar de nou en una societat lliure de violència i odi.

Robert Pruna

Immanuel Kant

"La metafísica, conocimiento especulativo de la razón, completamente aislado, que se levanta enteramente por encima de lo que enseña la experiencia, con meros conceptos (no aplicándolos a la intuición, como hacen las matemáticas), donde, por tanto, la razón ha de ser discípula de sí misma, no ha tenido hasta ahora la suerte de poder tomar el camino seguro de la ciencia. Y ello a pesar de ser más antigua que todas las demás y de que seguiría existiendo aunque éstas desaparecieran totalmente en el abismo de una barbarie que lo aniquilara todo. Efectivamente, en la metafísica la razón se atasca continuamente, incluso cuando, hallándose frente a leyes que la experiencia más ordinaria confirma, ella se empeña en conocerlas a priori. Incontables veces hay que volver atrás en la metafísica, ya que se advierte que el camino no conduce a donde se quiere ir. Por lo que toca a la unanimidad de lo que sus partidarios afirman, está aún tan lejos de ser un hecho, que más bien es un campo de batalla realmente destinado, al parecer, a ejercitar las fuerzas propias en un combate donde ninguno de los contendientes ha logrado jamás conquistar el más pequeño terreno ni fundar sobre su victoria una posesión duradera. No hay, pues, duda de que su modo de proceder, ha consistido, hasta la fecha, en un mero andar a tientas y, lo que es peor, a base de simples conceptos.

¿A qué se debe entonces qué la metafísica no haya encontrado todavía el camino seguro de la ciencia? ¿Es acaso imposible? ¿Por qué, pues, la naturaleza ha castigado nuestra razón con el afán incansable de perseguir este camino como una de sus cuestiones más importantes? Más todavía: ¡qué pocos motivos tenemos para confiar en la razón si, ante uno de los campos más importantes de nuestro anhelo de saber, no sólo nos abandona, sino que nos entretiene con pretextos vanos y, al final, nos engaña! Quizá simplemente hemos errado dicho camino hasta hoy. Si es así ¿qué indicios nos harán esperar que, en una renovada búsqueda, seremos más afortunados que otros que nos precedieron?

Me parece que los ejemplos de la matemática y de la ciencia natural, las cuales se han convertido en lo que son ahora gracias a una revolución repentinamente producida, son lo suficientemente notables como para hacer reflexionar sobre el aspecto esencial de un cambio de método que tan buenos resultados ha proporcionado en ambas ciencias, así como también para imitarlas, al menos a título de ensayo, dentro de lo que permite su analogía, en cuanto conocimientos de razón, con la metafísica. Se ha supuesto hasta ahora que todo nuestro conocer debe regirse por los objetos. Sin embargo, todos los intentos realizados bajo tal supuesto con vistas a establecer a priori, mediante conceptos, algo sobre dichos objetos -algo que ampliara nuestro conocimiento- desembocaban en el fracaso. Intentemos, pues, por una vez, si no adelantaremos más en las tareas de la metafísica suponiendo que los objetos deben conformarse a nuestro conocimiento, cosa que concuerda ya mejor con la deseada posibilidad de un conocimiento a priori de dichos objetos, un conocimiento que pretende establecer algo sobre éstos antes de que nos sean dados. Ocurre aquí como con los primeros pensamientos de Copérnico. Este, viendo que no conseguía explicar los movimientos celestes si aceptaba que todo el ejército de estrellas giraba alrededor del espectador, probó si no obtendría mejores resultados haciendo girar al espectador y dejando las estrellas en reposo. En la metafísica se puede hacer el mismo ensayo, en lo que atañe a la intuición de los objetos. Si la intuición tuviera que regirse por la naturaleza de los objetos, no veo cómo podría conocerse algo a priori sobre esa naturaleza. Si, en cambio, es el objeto (en cuanto objeto de los sentidos) el que se rige por la naturaleza de nuestra facultad de intuición, puedo representarme fácilmente tal posibilidad. Ahora bien, como no puedo pararme en estas intuiciones, si se las quiere convertir en conocimientos, sino que debo referirlas a algo como objeto suyo y determinar éste mediante las mismas, puedo suponer una de estas dos cosas: o bien los conceptos por medio de los cuales efectúo esta determinación se rigen también por el objeto, y entonces me encuentro, una vez más, con el mismo embarazo sobre la manera de saber de él algo a priori; o bien supongo que los objetos o, lo que es lo mismo, la experiencia, única fuente de su conocimiento (en cuanto objetos dados), se rige por tales conceptos. En este segundo caso veo en seguida una explicación más fácil, dado que la misma experiencia constituye un tipo de conocimiento que requiere entendimiento y éste posee unas reglas que yo debo suponer en mí ya antes de que los objetos me sean dados, es decir, reglas a priori. Estas reglas se expresan en conceptos a priori a los que, por tanto, se conforman necesariamente todos los objetos de la experiencia y con los que deben concordar. Por lo que se refiere a los objetos que son meramente pensados por la razón -y, además, como necesarios-, pero que no pueden ser dados (al menos tal como la razón los piensa) en la experiencia, digamos que las tentativas para pensarlos (pues, desde luego, tiene que ser posible pensarlos) proporcionarán una magnífica piedra de toque de lo que consideramos el nuevo método del pensamiento, a saber, que sólo conocemos a priori de las cosas lo que nosotros mismos ponemos en ellas."

La revolución copernicana 

Immanuel Kant

Què en penseu del text de Kant? Creieu que el que diu Kant al principi del text sobre la metafísica i l'experiència és cert? Hi esteu d'acord? Què en penseu de la filosofia de Kant en general? Us és afina o us relacioneu amb algun altre filòsof?

Ferran Mercader

David Hume

Les tres substàncies cartesianes, criticades per Hume:

Segons Descartes hi ha tres substàncies: 

- El "jo", que és la substància pensant.

- Déu, que és la substància infinita.

- El món material, que és la substància extensa.

Hume, critica la substància, perquè no en tenim impressió. La idea de substància no té cap base empírica i encara menys pot ser "causa" de res:

- Del "jo", no hi ha cap impressió sensible que sigui permanent, sinó que el Jo està  constantment en canvi.

- De Déu, no en tenim cap impressió, és només una idea de l'imaginació. 

- Del món material, en tenim coneixement, perquè el món o realitat és la causa de les nostres impressions, però no podem saber d’on han sortit les impressions, per tant no podem dir, tampoc, si realment hi ha una realitat diferent a les nostres impressions i idees.

Així, finalment, Hume ha de concloure de manera fenomenisme i l’escèptica que solament podem estar segurs de que hi ha feixos de percepcions. Aquesta és la conseqüència de l’empirisme portat a les seves darreres conseqüències.

Clara Esquerra

Descartes

Segona meditació:

"Me he convencido de que no hay nada en el mundo, ni cielo, ni tierra, ni mente, ni cuerpo. ¿Implica ello que yo tampoco exista? No: si hay algo de lo que esté realmente convencido es de mi propia existencia. Pero hay un engañador de poder y astucia supremos que me está confundiendo deliberada y constantemente. En ese caso, y aunque el engañador me confunda, sin duda, yo también debo existir... la proposición "yo soy", "yo existo", es necesariamente cierta para que yo la exprese o algo confunda mi mente."

En aquest fragment de la segona meditació de Descartes, s’observa com s’arriba a la primera veritat el “cogito ergo sum”. Per arribar-hi, en primer lloc ha calgut dubtar de tot per a trobar quelcom que resistís el dubte i es mostres de forma clara i distinta. Aquest dubte, ha provat que jo dubto per tant existeixo, en conseqüència, la meva existència és mostra clara i distintament. D’una forma indubtable.

Com a exemple,Descartes, proposa l’estudi d’un tros de cera. Defensa que la percepció que en tenim amb els sentits no esdevé suficient per a determinar que la coneixem amb certesa absoluta perquè si escalfem el tros de cera observat, les seves característiques (sensibles) varien. Aleshores, és quan recorrem  a la raó, (les idees) per aconseguir el coneixement vertader.






Robert Pruna

 

GLOSSARI (La revolució científica)

Aquest glossari inclu el vocabulari dels diferents filòsofs que formen part de la revolucíó científica:


• Nicolau Maquiavel:
- Virtú: capacitats del governant (audàcia, astúcia, prudència, llibertat, amor a la pàtria) que li permeten conservar el poder, i assegurar la convivència del país.
- Fortuna: Entesa com a “atzar”, però també és la capacitat d’associar’s-hi per tal de triomfar, fent-se propici o favorable l’atzar.

• Nicolau Copèrnic:
- Cosmos: Univers.
- Teoria de l’Heliocentrisme: És un model cosmològic on el Sol és el centre i els planetes giren al seu voltant (representació moderna del Cosmos (sistema copernicà).
- Cosmologia Vertadera: unir astronomia, matemàtiques i filosofia.
- Geocentrisme: Aquest és un model cosmològic on la Terra és el centre de l’Univers i tot gira al seu voltant. (Aristotèlics i els Ptolemaics).

• Johannes Kepler:
- Tyco Brahe: observador univers estudis acurats no poden explicar moviment planetes.
- Orbites el•líptiques: els moviments planetaris són el•líptics, no circulars.
- Finitud: limitat, no infinit.
- Revolucions: moviment planetes.

• Isaac Newton:
- Eclecticisme: que no només engloba totes les altres teories sinó que també hi afegeix aportacions seves.
- Matèria: nombre infinit de partícules o àtoms.
- Espai: lloc per on es mouen aquestes partícules
- Moviment: acció que transporta la matèria descrita per Newton

RESUM REVOLUCIÓ CIENtÍFICA

RESUM REVOLUCIÓ CIENTÍFICA:

NICOLAU MAQUIAVEL(1469 - 1527):
- Historiador i filòsof polític. Va treballar pel govern de la República de Florència.
- Un dels creadors de la ciència política.
- Va elaborar una doctrina (basada en la seva experiència política) continguda en El príncep i Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, on analitza l’essència del poder polític i afirma que la societat no pot existir sense ordre.
El comportament de l’Estat:
- A partir de la situació caòtica d’Itàlia, vol intentar la seva regeneració política: Crear un estat modern, racional i unificat davant l’assetjament estranger.
- El saber polític de Maquiavel, es basa en l’atenció a la realitat: sense il•lusions ni enganys.
- Principi del càlcul polític: El punt de partida de l’acció política, és la consciència de la maldat humana. Per naturalesa és ingrat, inconstant i deslleial. Les passions com l’ambició, el porten a un enfrontament.
- El poder ha d’estar concentrat en un únic sobirà
- S’assoleix el poder mitjançant la virtú: la força, la saviesa que ha de posseir el sobirà (príncep). A de saber guanyar-se l’amor del poble i també ha de ser temut.  “El fi justifica els mitjans”.
La raó de l’Estat:
- Estat = seguretat, autonomia, dependència exclusiva d’ell mateix.
- L’Estat ha de garantir la convivència mitjançant les institucions (ordini) i l’exercici de la raó.
- Defensa les armes com a expressió directa del poder polític, on aleshores serà verdaderament autònom.
- La salut de la pàtria és la finalitat i el bé suprem de l’individu. Els ciutadans han d’aspirar a la conservació de l’Estat, que és la única garantia de pau i ordre entre els individus.
- El paper de la fortuna: El sobirà ha de saber aprofitar les oportunitats i recursos de la fortuna en benefici propi.
Maquiavel i la religió:
- És una institució estatal, alhora que només considera l’Església com un poder temporal.
- L’Església, serà bona o dolenta en la mesura que sigui políticament útil o inconvenient per a l’Estat.
- La religió romana era eficaç perquè promovia la virtù política del ciutadà.
- La religió cristiana era inútil i nociva.

Nicolau Copèrnic (1473-1543) :
Canvia la manera de veure l’univers, cosmos (Gir Copernicà). Critica el Geocentrisme (model cosmològic on la Terra és el centre de l’Univers) i proposa la teoria de l’Heliocentrisme (model cosmològic on el Sol és el centre i els planetes giren al voltant, el cosmos té ordre, la obra de Deu està ben feta Copèrnic, era catòlic, aquest model està inspirat en el platonisme on el Sol és el bé (la veritat absoluta). Utilitzant ,per fer-ho, les matemàtiques (Copèrnic vol unir astronomia, matemàtiques i filosofia Cosmologia Vertadera). Aquesta teoria no té un impacte immediat ja que tenia detractors com els aristotèlics i els ptolemaics (reformulacions de l’antiga cosmologia pitagòrica), defensaven el Geocentrisme. Cosmologia Aristotèlica contra Cosmologia Copernicana (representació moderna univers).

Johannes Kepler (1571-1630) :
Reconeix sistema copernicà, utilitza dades de Tyco Brahe (“Fenòmens nous del món Celeste” exposa el concepte d’òrbites). També defensa la finitud argumentant-la amb la geometria, només finit de l’obra de Deu, Kepler era Cristià).
Primera Llei: Les òrbites són el•líptiques i no circulars ( ajunta astronomia matemàtica i cosmologia física) Segona Llei: El radi d’un planeta cobreix àrees iguals en temps iguals. Tercera llei: Com més a prop del Sol (distància mitjana del Sol al quadrat) està un planeta a més velocitat gira (temps en que recorre la seva òrbita = Revolucions). Concepte d’Harmonia del món, ordenat per lleis que donen estructures geomètriques divines (fetes per Deu) que la ment humana pot comprendre.

Galileo Galilei (1564-1642) :
Creador del mètode experimental. Va formular els principis de la dinàmica, va establir la llei de la inèrcia, va idear la balança hidrostàtica, va inventar el telescopi i fou el primer d’observar, el relleu lunar i les estrelles que formen la Via Làctia. Defensava la teoría heliocèntrica de l’Univers elaborada per Copèrnic. Va fer nous descobriments decisius: les fases de Venus, que mostraven que els plantetes reflectien la llum solar; les taques solars i els seus desplaçaments evidenciaven un moviment de rotació solar. No declarava l’univers infinit. Galileu va construir un telescopi rudimentari.D’aquesta manera va començar una nova fase en la història de l’astronomia: la fase instrumental (per l’acció de l’instrument científic es constitueix una experiència nova per l’ésser humà). La difusió dels escrits de Galileu va motivar la intervenció de la Inquisició, que l’any 1616 va condemnar la tesi del moviment de la Terra com una “doctrina falsa i contrària a l’escriptura”.

Isaac Newton (1643-1727) :
Obra principal: “Principis matemàtics de filosofia natural” (Les 3 lleis del moviment, Troballes de Galileu en mecánica). L’obra de Newton és una síntesi de les diferents línies en l’explicació dels fenòmens naturals i s’ha d’entendre més enllà de un punt de vista eclèctic. També cal tenir en compte les concepcions teològiques, que van contribuir a forjar la dinàmica universal. La síntesi newtoniana és una obra genial, és la unificació teòrica de desenvolupaments dispersos en una única disciplina científica: la mecànica. Per Newton, els elements són 3: la matèria, el temps i el moviment. Aquest últim està relacionat directament amb les tres lleis del moviment que Newton va formular:
Primera Llei: tot cos preserva el seu estat de repòs o moviment uniforme i rectilini, tret que es vegi obligat per les forces impreses a canviar d’estat.
- Segona Llei: el canvi de moviment és proporcional a la força motriu aplicada i es produeix segons la línia recta al llarg de la qual aquella força s’aplica.
- Tercera Llei: en tota reacció hi ha sempre una reacció igual i contrària. És a dir, les accions mútues de dos cossos sempre són iguals i dirigides en direccions oposades.

La presentació power point de la "Revolució Científica de la filosofia" engloba Maquiavel, Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton.
Aquesta revolució canvia el punt de vista amb que les persones observaven el món.

Filosofia Revolució Científica

View more presentations from 23111993.